De dalt i baix

Sempre he tingut certa aversió a les altures. Cada vegada que sortia al balcó i mirava avall, a les figures llunyanes que caminaven sobre terra, als cotxes que fàcilment semblarien de joguina i als arbres que podrien ser un decorat, sentia com que les cames em tremolaven. Sentia com unes pessigolles que ascendien des dels turmells i arribaven fins dalt dels genolls. No és una sensació estranya ni molt menys singular. Crec que no m'equivoque al dir que tothom ha sentit alguna vegada eixa sensació, que més d'una vegada hem sentit inseguretat per la por a caure, sense importar les baranes que ens protegeixen. Crec també que més d'una vegada ens hem imaginat caient, agafant velocitat a mesura que descendim, sentint l'aire tallant-nos les galtes i finalment, colpejant el sol amb un soroll sec. Però altres vegades ens hem imaginat remuntant el vol i planejant. L'aire ja no talla les galtes sinó que les acarona suaument i l'altura es converteix en aliada. I quan més alt voles i més lluny, més segur et sents.

Beneïda contradicció.

Però si he de ser sincera, el meu vertader temor resideix no en mirar avall, sinó en mirar amunt, al cel obert, a l'ascens infinit. Les pessigolles de les cames passegen fins l'estómac, ascendeixen fins al coll i m'obliguen a mirar de nou a terra. 

Algunes vegades el temor al progrés és major que el temor a la caiguda.

2012

Sol i bones vistes, matins sense fer res.

Dies temàtics i llargues converses.

Dormir i dormir i dormir un poquet més.

Cuxi, videos de gatets i totes ixes coses adorables.

Tonteries vàries.

Birra, Almàssera, Almaig, litrones al local.

Sorpreses per a mi i per a tu i per a tots.

   

Bona companyia dins de classe i fora.                                    

Moments memorables i molta pols.

Nits que podrien durar per sempre.

Música per la carretera i en qualsevol lloc.

Concerts que mai són prou.

Més tonteries que recordar.

"Foto Paula" amb elles.

I ell també.

Feliç any.

Final

La tardor crida a la porta mentre que l'estiu recull els seus últims dies i s'acomiada. S'acaben els matins remugant entre llençols, estirant els minuts fins al migdia. S'acaba sortir de casa baix la calor sufocant de les quatre, amb el sol cegador per companyia. S'acaben les llargues vesprades de jugar a cartes, de deixar-se caure entre el fum i la birra. S'acaben les nits cara a la pantalla fins adormir-se o les nits en que la música et fa de bressol.

I ara que el compte enrere dels dies de no fer res ha arribat a zero, ens queda badallar amb les primeres llums del dia, començar a abrigar-se i observar caure la pluja. Ens queden dies de biblioteca i caps de setmana d'alliberament desesperat. Ens queden concerts que saluden tímids i algun aniversari que celebrar.

No em queda estiu, però em queden molts somriures.

Desitjos per no pensar

Voldria ser un animal, m'importa ben poc quin. Voldria ser una lleona de caça a la sabana, sigil·losa, avançant entre la herba alta fins una gasela a la que estripar amb les dents. Voldria ser també eixa mateixa gasela corrent per la seua vida, veloç, àgil i conscient del perill. Voldria ser un au migratòria que busca la calor del sud i s'atura als pals de la llum a descansar. I piula, i entona melodies que ningú pot comprendre. Voldria ser un gos fidel que llepa la cara a un xiquet, i lladra, i corre, i mou la cua. Voldria ser un cuc tancant-me en una presó de seda per ressorgir com una papallona. Voldria ser un ànec, caminant maldestre pel fang fins arribar al riu on nadarà per primera vegada. Voldria ser una serp verinosa i ferir amb els meus ullals aquells que intenten ferir-me a mi. Voldria ser una formiga que camina en filera, responsable, recollint menjar per l'estació freda. Voldria ser un ratolí esquivant trampes i falcons. Voldria ser una sargantana al sol d'estiu, corrent per una blanca paret i esperant a que la cua em torne a créixer. Voldria ser un rat penat a la foscor d'una cova, guiant-me per sons i vibracions. Voldria ser un goril·la tastant la fruita dolça de l'arbre més alt de la selva. Voldria ser una balena cavalcant les ones.

I per què no? Voldria ser un drac, volant, respirant fum i cremant amb el meu alè totes les males intencions.

Descàrrega

Carrega la boca d'aire i ompli els pulmons. El pit s'unfla progressivament, es fa ampli i gran. L'aire funciona com una espècie de calmant i s'estén de manera lenta, per la gola, per l'esquena, baixa i para a l'estòmac, rellisca per la panxa i passeja lentament fins arribar als dits dels peus. Deixes que els ulls es tanquen i el nervi s'adorm. Sembla que tot al teu voltant s'atura.

I en aquest moment de pausa simplement no ocorre res.

Sospira, et mira i somriu.

"Never in tune, just sigh."

So long and good night

A mesura que la nit avança i les manetes del rellotge segueixen la seua ruta, les parpelles es fan pesades i cauen suïcides, baixant el teló, separant els actes. Cada parpelleig és més llarg que l'anterior. Cada parpelleig regala uns segons de pausa, de foscor, de llums en espera. I en obrir els ulls de nou tornen les llums i les figures borroses de l'habitació. Tornen els pòsters i les fotografies penjades tortes sobre les parets. Ells no tanquen mai els ulls. Ells no es perden ni una escena. Ells podrien contar-vos com, cada nit abans de dormir, abrace el coixí i feta un cabdell murmure "bona nit" a l'aire.

Alguna vegada que altra, una veueta suau em respon.

Xicoteta voladora

Faré una confessió egoista i et diré que escric açò molt més per a mi que per a tu, per a fer-me creure a mi mateixa que sóc un poc millor persona i que encara et puc treure un somriure. He escrit moltes coses a la meua vida. Algunes les he publicat a algun lloc i altres no, però fent el recompte pense que eres una de les persones a qui més texts he dedicat i a qui he redactat les meues paraules més sinceres. Creu-t'ho o no, jo només vull dir-ho.

Vull dir-te que eres preciosa. Que m'agraden els teus cabells curts. M'agraden els teus ulls que no sé de quin color són. M'agrada la pigueta que tens baix de l'ull i el teu nas encara que tu digues que és lleig. M'agrada quan estàs seriosa i sembles major, però m'agrada més quan somrius i les teues galtes es tornen rosades per una estona. M'agrada quan apropes les mans a la cara i sembles un gatet. I sí, m'agraden les teues mans tallades. M'agrada la samarreta que tenim igual, la que deixa els muscles descoberts. M'agrada que m'envies fotos de gats abans de dormir. M'agrada quan ens vegem després de tants mesos i caminem pel carrer agafades de les mans, per a sentir que no ens perdem.

Pensa el que vulgues, però desitjaria que de tant et veieres de la mateixa manera que ho faig jo. Tan dolça, tan bonica, tan valuosa, tan important que sembla impossible.

La pròxima vegada que et plantes davant d'un espill, saluda't de part meua.